Habitación de hotel...

Si hubiera una promesa entre tú y yo,

una cita prorrogada,

una luz allá a lo lejos

con que poder guiarme;

si quedase esperanza

aunque fuese una triste y diminuta esperanza,

si alguna vez tus labios

hubiesen pronunciadola palabra mortal que yo anhelaba,

o algo que me sonara parecido,

pienso que aún hallaría

razón para aguardarte.

¿Y quién sabe si el trueque

de la carne no fue, de alguna forma, una promesa?

(Poema de Josefa Parra, inspirat en el quadre "Habitación de Hotel" de Edward Hopper)

Per a molts crítics d’art, Edward Hopper és el pintor “cinematogràfic” de la Amèrica moderna de principis i mitjans del segle XX. Altres l’encasellen com el pintor “realista” que va saber reflectir la realitat del seu país. Per mi, Edward Hopper és el pintor de la soledad. Les seves imatges desoladores tenen un rerafons inigualable. Els escenaris que mostra Hopper són tipicament americans, amb una expressiva inmobilitat dels seus personatges. Ningú ha sapigut retratar la inmobilitat com Hopper! Presenta els seus personatges en escenaris despullats i anònims, viuen en un estrany estatisme, ple de narrativitat. El cert és que moltes de les seves obres s’inspiren en aspectes qüotidians de la vida: els petits pobles, els suburvis, les gasolineres, els hotels, els bars, els cafés…Les seves composicions estan basades en les formes geomètriques grans i senzilles. Utilitza elements arquitectònics per introduir en les seves escenes fortes línies verticals, horitzontals i diagonals. Pel que fa al color, sempre ultitiza àrees de color planes, realment suggestives.Hopper també és un mestre a l’hora de captar l’instant íntim dels personatges, uns éssers que mostren desampar, que són reals i sincers per un motiu clar: perquè no senten la presència de l’observador. Així apareixen la majoria de dones en els seus quadres, amb una certa deixadesa en les postures i amb robes típiques de la intimitat de la llar. En el fons és com si Hopper hagués robat unes instantànees de les seves vides sense que ells ho sapiguéssin. En definitiva crec que Hopper va plasmar amb emotivitat la profunda soledat de l’home contemporani. La meva pintura preferida és “Habitación de Hotel” (1931), i és la imatge que podeu veure en el fotolog. Aquest quadre ens mostra una freda habitació d’hotel amb una noia que té un paper a les mans i que llegeix alguna cosa. Podem apreciar la seva roba i el seu equipatge dispers per l’habitació. Aquest interior amb aquesta figura ens transmet una sensació d’intimitat i de aterradora soledat. El cos seminú de la dona presenta una actitud completament alliberada de qualsevol convenció social.Per mi el més inquietant d’aquesta pintura és el paper que sosté amb les seves mans. De què es deu tractar? Què llegeix aquesta noia? Potser una carta d’amor? Una carta d’acomiadament? Potser és l’horari del tren?...El cas és que la noia s’ha assegut al llit per llegir un missatge i que tan sols està envoltada per les quatre parets d’un hotel de mala mort. Cada vegada que vaig a Madrid em passo pel Museo Thyssen-Bornemizsa per contemplar “Habitación de Hotel”, i m’estic molta, moltíssima estona mirant-lo. De fet m’encantaria poder entrar dins de la pintura i parlar amb aquesta noia sola sobre fons de tristesa per dir-li que estic amb ella, que hi ha esperança, que aquest “adéu” o aquest “no” que està llegint no la pot portar a la més profunda obscuritat, voldria simplement regalar-li unes paraules de consol…