dissabte, 1 de desembre del 2007

Hierro 3



LA CASA VACÍA

Salgo de mi casa.
Mientras estoy fuera, alguien entra en mi casa vacía y se instala en ella.
Come la comida de mi frigorífico, duerme en mi cama, mira mi televisor. Quizá porque se siente culpable, arregla mi despertador roto, lava la ropa, lo ordena todo y luego desaparece.
Como si nadie hubiera estado allí...
Un día entro en una casa vacía.
Parece que nunca haya estado nadie, así que me desnudo, me baño, preparo la comida, lavo la ropa, arreglo una báscula de baño y juego al golf en el jardín de la casa.
En la casa hay una mujer desanimada, asustada y herida, que no sale nunca y que llora.
Le muestro mi soledad. Nos entendemos sin decir ni una palabra, nos vamos sin decir ni una palabra.
Mientras elegimos una casa en que vivir, nos sentimos cada vez más libres.
En el momento en que parece que nuestra sed de libertad se ha aplacado, nos quedamos atrapados en una casa oscura.
Uno de los dos se queda en una casa hecha de nostalgia.
El otro aprende a convertirse en un fantasma para esconderse en el mundo de la nostalgia. Ahora que soy un fantasma, ya no siento deseos de buscar una casa vacía.
Ahora me siento libre de ir a la casa en la que vive mi amada y besarla.
Nadie sabe que estoy allí.
Excepto la persona que me espera...
Siempre llega alguien para la persona que espera... Llega, seguro... hasta para la persona que espera...
Este día del año 2004, alguien abrirá el candado que bloquea mi puerta y me liberará.
Confiaré ciegamente en esa persona y la seguiré a donde sea sin que me importe lo que pueda suceder...
Hacia un nuevo destino...
Es difícil saber si el mundo en que vivimos es sueño o realidad.

Aquest és el poema que el director de cinema surcoreà Kim Ki-Duk va escriure després de trobar-se un fullet de publicitat penjat a la porta de casa seva. La seva reflexió fou senzilla i a la vegada extraordinària: aquelles cases que tenen els fullets de publicitat intactes deuen estar buides i la idea de que algú habiti circunstancialment durant uns dies una casa mancada de calidesa li va servir d’inspiració per convertir les paraules del seu poema en un genial guió cinematogràfic. El resultat fou l’espectacular Hierro 3, pel·lícula estrenada al 2005, que acabo de veure i que m’ha deixat absolutament impactada, sense paraules. No sóc cap especialista en cinema, senzillament em considero una simple espectadora que des del sofà de casa seva intenta evadir-se de la realitat durant uns minuts, no obstant, he sentit la necessitat imperiosa d’escriure una breu reflexió sobre aquesta cinta coreana.

El punt de partida de Hierro 3 és l’estranya vida d’un noi (Tae-suk) que viu fora de les regles establertes: ell s’introdueix dins de les cases buides per un període molt curt de temps. No és cap lladre sino que aprofita l’absència dels propietaris i pren possesió de les seves pertinences. Ki-Duk ho presenta amb una naturalitat directa, sense indagar en el comportament del personatge, ni atribuir cap tipus de judici moral sobre la seva actitud. Evidentment, aquesta manera de viure ens xoca, és una cosa que no fariem cap de nosaltres…no obstant això, es va instal·lant en l’espectador un sentiment d’empatia a l’observar com el jove mima cada objecte que es troba, com les cases que va ocupant tornen a recuperar la calidesa perduda i les parets ja no tremolen pel seu abandonament. Renta la roba que es va trobant, rega les plantes, arregla els objectes que no funcionen -dotant-los d’una importància molt subtil- els dóna la vida que havien perdut mentre havien estat abandonats (els rellotges parats, les báscules que no funcionen…).
El destí farà que, en una d’aquestes cases, es trobi a una noia (Sun-hwa): un personatge oprimit i maltractat per la tirania del seu marit. I a partir d’aquest instant sorgirà entre ells una tendresa inesperada, una energia inmaterial que els uneix inmediatament. Presenciarem una de les històries d’amor més emocionants i belles que ens ha regalat el cinema actual. La narració del desig ondularà suament en el silenci fins a convertir-se en quelcom espectral i concloure en un desenllaç veritablement grandiós.
Kim Ki-Duk cuida cada detall pausadament posant èmfasi en l’expressivitat dels personatges, una fórmula que resulta altament seductora, delicada, excel·lent…
El film no mostra la bellesa de manera artificiosa o rebuscada sino que ho fa amb recursos simples i directes, uns efectes que indubtablement deixen una petjada imborrable en el cor.
La combinació magistral de tots aquest ingredients així com la impecable interpretació dels actors, formen un impactant conjunt harmònic on cada element qüestiona el límit entre somni i realitat.
El diàleg entre els actors principals és inexistent. I no necessitem ni una sola paraula per entendre els pensaments i els sentiments d’aquests dos personatges. El silenci colpeix d’emoció cada escena i assumeix un paper ultra expressiu i molt intens.
En definitiva, Hierro 3 és material sensible que arriba a l’ànima, que exhibeix un simbolisme poètic sublim on les imatges prenen tot el protagonisme. És una d’aquelles històries màgiques on cada missatge és una metàfora que et convida a reflexionar.

dijous, 15 de novembre del 2007

La Nit Transfigurada d'Arnold Schoenberg


M’agradaria tenir més constància a l’hora d’escriure sobre aquelles coses que tant m’agraden, però sóc una persona irremeiablement vaga. Passen els dies i els mesos i aquest trist espai està deixat de la mà de déu i sé que tots vosaltres, el meu públic, ja començàveu a estar impacients ;-) (ai! que graciosilla que soy!)
De fet, avui mateix he decidit posar-hi remei. Ja em comença a saber greu que molts de vosaltres em tingueu enllaçada en els vostres blocs i fotologs i que el meu no s’actualitzi mai. Així que ja anava sent hora de fotre-li canya aquest humil raconet de meditacions culturals i no culturals, i ja anava sent hora també de parlar sobre música, de música clàssica clar!... -sento decebre als rockers, tecnos, rapers, popis, etc.- però ja coneixeu la meva debilitat quasi malaltissa per aquest tipus de música.

Últimament el nom de la meva obsessió és diu Arnold Schoenberg i la seva Nit transfigurada (Verklärte Nacht) composada per aquest geni austríac l’any 1899.
Schoenberg, coetani de Kafka i Kandinsky, va ser un dels compositors més representatius de l’expressionisme i la seva Nit Transfigurada és una de les obres més precioses de la fi de segle. Aquesta última obra de joventut, composada originàriament per sextet de corda, forma part del romanticisme tardà amb claríssimes influències wagnerianes. La força, el sentiment, i l’energia és el que dóna vertader sentit a la composició de Schoenberg on ja es comencen a insinuar petits esbossos del que podríem anomenar saturació tonal. De fet, aquesta saturació cromàtica ja va ser esgotada per Wagner (només cal escoltar el seu insuperable Tristan und Isolde).

La descomunal peça de Schoenberg està inspirada en un poema titulat “Zwei Menschen” (dos éssers humans), del poc conegut poeta expressionista Richard Dehmel. Però aquest poema és, des del meu punt de vista, un simple pretext per conjugar la inquietud de l’home modern, que qüestiona el seu destí i que defensa l’art com a eina de lluita per afrontar el desconsol d’una societat en decadència.
En realitat La Nit transfigurada és un primerenc testimoniatge d’un ansiós patetisme que resumeix tota la intensitat continguda en el traumàtic pas del segle XIX al XX. El mateix autor digué al respecte: “personalment tinc la sensació d’haver caigut en un oceà d’aigües bullint”.
I és que l’apassionant tempesta de contradicció entre els antics conceptes i els nous valors emergents va afectar irremeiablement a totes les arts, cadascuna en la seva particular magnitud, i evidentment la música no va ser aliena a tota aquesta metamorfosi. La música atonal, la distorsió de les melodies, la dissonància de les composicions varen reflectir tota l’ansietat de la societat contemporània.
És evident que el canvi de segle havia de passar per la por i el traumatisme però també per la gosadia i el coratge de l’atreviment. El camí de transformació que experimenta l’art a finals del segle XIX és realment apassionant: les avantguardes, la modernitat i la bohèmia van alterar els processos artístics reflectint res més evident que la gran crisi de la racionalitat.
I una opció trencadora fou apel·lar per la interdisciplinarietat constant, d’aquesta manera les nombroses expressions artístiques van relacionar-se curiosament entre elles. La música, la pintura i la literatura van protagonitzar una profunda sinestèsia: escolteu La Nit transfigurada de Schoenberg i penseu, per exemple, amb la composició número 4 de Kandinsky, i a la inversa. Escolteu els colors i mireu els sons. La Nit de Schoenberg evoca fortes taques de color, el quadre de Kandinsky és pura sonoritat apocalíptica. La melodia de Schoenberg vibra amb la mateixa tensió que ho fa la creació pictòrica de Kandinsky! Per mi és inevitable no fer aquests paral·lelismes.
Tota l’angoixa existencial, la metafísica, la subjectivitat i espiritualitat que donaran pas al segle XX queda reflectida en La Nit Transfigurada de Schoenberg: és el llenguatge musical concebut com essència del món.
I és que “sense la música la vida seria un error”, tal i com va afirmà Nietzsche en el seu “Crepuscle dels ídols”. Precisament és això el que sento cada vegada que escolto aquesta peça: que necessito la música de manera extrema. De fet, la meva vida no tindria cap sentit sense aquesta obstinació, no tindria cap sentit si no pogués gaudir de peces tan sublims com La Nit Transfigurada, que em desperten aquella estranya i explosiva barreja d’emoció, passió i exaltació constant...

Et dono les gràcies Jordi, per recomanar-me aquesta meravella de la peça pels vols de 2004, quan en una d’aquelles nits entre copa i copa parlàvem de música, de música transfigurada (te’n recordes?). Allà va començar el nostre primer “flechazo” musical! I espero que duri per sempre! Els dos sabem i entenem la importància d’estar sempre oberts a donar i rebre i descobrir i absorbir coses noves. I jo sóc molt insaciable.
Aquí us deixo uns enllaços on podreu escoltar La Nit transfigurada de Schoenberg. Es tracta de la versió per sextet de corda, però també us passo un enllaç a l’adagio per orquestra. Si algú està molt interessat li puc fer una còpia! Només cal que m’ho demani.

dimarts, 13 de novembre del 2007

You've got a friend...


Cuando estés triste y preocupado
Y necesites algo de cuidado amoroso
Y nada, nada esté bien
Cierra tus ojos y piensa en mí
Y pronto estaré ahí
Para iluminar incluso tu noche más obscura
Tu solo grita mi nombre
Y tu sabes que donde sea que esté
Vendré corriendo a verte otra vez
Invierno, primavera, verano o otoño
Todo lo que tienes que hacer es llamar
Y estaré ahí
Tienes una amiga
Si el cielo sobre ti
Se hace más oscuro y se llena de nubes
Y ese viejo viento del norte empieza a soplar
Mantén la calma
Y llámame en voz alta
Pronto me escucharás golpeando a tu puerta
Tu solo grita mi nombre
Y tu sabes que donde sea que esté
Vendré corriendo a verte otra vez
Invierno, primavera, verano o otoño
Todo lo que tienes que hacer es llamar
Y estaré ahí
¿No es bueno saber que tienes una amiga?
Cuando la gente puede ser tan fría
Te lastimarán y te abandonarán
Y se llevarán tu alma si los dejas
Oh, pero no los deje
Tu solo grita mi nombre
Y tu sabes que donde sea que esté
Vendré corriendo a verte otra vez
Invierno, primavera, verano o otoño
Todo lo que tienes que hacer es llamar
Y estaré ahí
Tienes una amiga...

Aquesta és la traducció de l'èxit inoblidable que va composar Carole King. I ho vull dedicar a un àngel, a una persona especial i que circula pel món fent especial la realitat dels altres. És així.
Voldria que aquestes paraules fossin una senzilla dedicatòria d'agraïment i el motiu és molt simple: Susanna, gràcies per la teva amistat!

Woody Allen dixit...


És vox populi la meva predilecció per Woody Allen, no fa falta que insisteixi en la meva adoració cap al petit geni de Manhattan...així que en aquesta ocasió el meu cineasta favorit es mereix un espai en aquest blog.
Aquesta primera entrega sobre Allen (perquè n’hi hauran més) és sobre frases cèlebres del director. Són realment brillants.

- El amor es la respuesta, pero mientras usted la espera, el sexo le plantea unas cuantas preguntas.
- El sexo sin amor es una experiencia vacía. Pero como experiencia vacía es una de las mejores.. El sexo sólo es sucio si se hace bien.
- La masturbación es el sexo con alguien a quien amas.
- Amaos los unos sobre los otros.
- Cuando todo sube, lo único que baja es la ropa interior.
- No le temo a la muerte, sólo que no me gustaría estar allí cuando suceda.
- Morir es como dormir, pero sin levantarse a hacer pis.
- No quiero alcanzar la inmortalidad a través de mi obra; la quiero alcanzar no muriéndome- Dios es o bien cruel o incompetente.
- ¡Si Dios existe, espero que tenga una buena excusa!
- ¿De dónde venimos? ¿A dónde vamos? ¿Hay posibilidad de tarifa de grupo?
- Gracias a Dios soy ateo.
- Soy suficientemente bajito y feo como para triunfar por mi mismo.
- De pequeño quise tener un perro, pero mis padres eran pobres y sólo pudieron comprarme una hormiga.
- El cerebro es mi segundo órgano preferido.
- Odio la realidad, pero es en el único sitio donde se puede comer un buen filete.
- A las cuatro de la mañana nunca se sabe si es demasiado tarde o demasiado temprano.
- Hay que trabajar ocho horas y dormir ocho horas, pero no las mismas.
- Hay quienes estropean relojes para matar el tiempo.
- La música japonesa es una tortura china.
- Las ventajas del nudismo saltan a la vista.
- Hoy en día la fidelidad solo se ve en los equipos de sonido.
- El negocio más expuesto a la quiebra es el de la cristalería.
- La noche de bodas, mi mujer se detuvo en mitad del acto y se puso en pie en la cama para aplaudirme.- La vida está dividida entre lo horrible y lo miserable.
- Los intelectuales son como la Mafia. Sólo se matan entre ellos.- No creo en una vida más allá, pero, por si acaso, me he cambiado de ropa interior.
- Cada vez que escuho a Wagner me entran ganas de invadir Polonia.
- El eco siempre dice la última palabra.
- El dinero es mejor que la pobreza, aun cuando sólo sea por razones financieras.
- La eternidad se hace larga, sobretodo al final.
- La marihuana causa amnesia y... otras cosas que no recuerdo.- La última vez que estuve dentro de una mujer fue cuando visitaba la Estatua de la Libertad.
- Los japoneses no miran, sospechan.
- Los mosquitos mueren entre aplausos.
- Gracias a Dios que existen los franceses.
- Si los seres humanos tuviésemos dos cerebros, seguro que haríamos el doble de tonterías.
- Unos se casan por la iglesia, otros por idiotas.
- Y mis padres por fin se dan cuenta de que he sido secuestrado y se ponen en acción inmediatamente: alquilanmi habitación.
- Cuando era alumno, me echaron del colegio por copiarme en la prueba de Metafísica. Miré en el alma de mi compañero de al lado.
- Disfruta el día hasta que un imbécil te lo arruine.
- El dinero no da la felicidad, pero produce una sensación tan parecida que sólo un auténtico especialista podría reconocer la diferencia.
- El matrimonio es como las libretas de ahorro: de tanto meter y sacar se pierde el interés.- El sexo alivia la tensión. El amor la causa.
- El mago hizo un gesto y desapareció el hambre, hizo otro gesto y desapareció la injusticia, hizo otro gesto y se acabo la guerra. El político hizo un gesto y desapareció el mago.
- Es curioso que se le denomine sexo oral a la práctica sexual en la que menos se puede hablar.
- Cómo quieres que te olvide si cuando comienzo a olvidarte, me olvido de olvidarte y comienzo a recordarte.

Bukowsky, mon amour...


M’agradaria dedicar un petit homenatge a un dels meus personatges literaris preferits, en Charles, el meu estimat Charles Bukowsky…un poeta brut i directe, un tipus molt molt peculiar. Es podria resumir amb la típica i tòpica frase que: “o l’estimes o l’odies”. Per una altra banda, he de reconèixer que no he llegit tota l’obra d’aquest peculiar senyor, de fet tan sols he llegit poesia, res de novel·la…(m’han comentat que es necessita preparació psicològica per llegir-la, però no tardaré gaire en assumir-ho).

Amics i amigues meves, encara que us pugui semblar tremendament contradictori, adoro la poesia de Bukowsky tant com puc adorar a Pablo Neruda, Mario Benedetti o Miguel Hernández. Perquè una servidora té un punt maniqueista força marcat, i us prometo que en les coses quotidianes de la vida diària de les persones intento corretgir-ho, però en l’art…ai en l’art amics meus no hi ha manera humana de “meterme en verea”.

Ho confeso: sóc una autèntica descarriada, una extremista, una radical sense solució…en fí, com diu en el paquet de nobel “disfruta de tus contradicciones”. I com que ja he arribat al punt metafísic d’acceptar-me a mi mateixa tal i com sóc, intento aplicar-me diariament la genial frase del paquet de tabac.Però no ens desviem del tema que avui ens ocupa: Charles Bukowsky...

Estimat Charles...
Em dirigeixo a tu, estiguis on estiguis - que segur que estas a l’infern disfrutant com un mamón - per dir-te simplement que m’encanta el teu “desparpajo”, la teva poca vergonya, la teva perversió, les teves poesies “super xocants”, de vegades desagradables, però que mai mai em deixaran indiferent, al contrari, em remouen les emocions, les conviccions…ai estimat Charles,… ets tant detestable però tant imprescindible!…Crees imatges originals i suggerents i m’has ensenyat que la poesia, aquest art que ens fa aflorar emocions intenses, no sempre ha de ser expessada amb textos sublims o hermosos perquè de vegades la realitat és massa cruel, oi Charles?I m’encanta la teva cruesa poètica, la teva duresa poètica...tu ja m’entens.Més enllà de l’escatològic, em sembles un home molt intel·ligent, estimat Bukowsky. Tens la genial intel·ligència dels grans provocadors.
Amb amor, molt d’amor,
Rosa.

Aquí us deixo un poema netament provocador però no tant brut com d’altres. Un dels meus poemes preferits. No us escandalitzeu, és la vida.

LA DUCHA
Nos gusta ducharnos después
(a mí me gusta el agua más caliente que a ella)
y su rostro siempre es suave y tranquilo
y ella me lava primero
me extiende el jabón por los huevos
los levanta los aprieta,
luego me lava la polla: "¡oye, esto sigue duro!"
luego me lava el vello de ahí abajo,
la tripa, la espalda, el cuello, las piernas,
yo sonrío, sonrío, sonrío, y
después la lavo yo a ella...
primero el coño,
me pongo detrás,
mi polla en sus nalgas
suavemente enjabono los pelos del coño,
lavo ahí con un movimiento suave
tal vez me detenga más de lo necesario,
luego las piernas por detrás,
el culo, la espalda, el cuello, la hago girar,
la beso, enjabono los pechos,
luego la tripa, el cuello,
las piernas por delante,
los tobillos, los pies,
y luego el coño, una vez más, para que me dé suerte...
otro beso,
y ella sale primero,
se seca, a veces canta mientras yo sigo allí
pongo el agua más caliente
disfrutando los buenos momentos del milagro amoroso
luego salgo...
normalmente es por la tarde y todo está tranquilo
ý mientras nos vestimos
hablamos sobre qué otra cosa podríamos hacer,
pero el estar juntos lo resuelve casi todo,
en realidad, lo resuelve todo
porque mientras esas cosas
están resueltas en la historia de un hombre y una mujer,
es diferente para cada uno mejor y peor para cada uno...
para mí, es tan espléndido como para recordarlo
después de la marcha de los ejércitos y de los caballos
que pasan por las calles fuera
después de los recuerdos del dolor y el fracaso
y la desdicha:
Linda, tú me has traído esto
cuando te lo lleves hazlo lenta y suavemente
hazlo como si estuviera muriéndome en sueños
en lugar de en vida,
Amén.

Marjane Satrapi, la princesa iraniana...


Diuen que a Irán hi ha moltes princeses,
Marjane Satrapi és una d’elles.
Mai hagués pensat que m’endinsaria dins del meravellós món del còmic però el cert és que la vida en ocasions (beneïdes ocasions..) et porta per camins que potser mai haguessis imaginat. És quan de cop i volta descobreixes coses grans i dones gràcies a la deesa fortuna per have-te clicat l’ullet, per haver-te tocat el cor. Conèixer i aprendre coses noves és la meva droga. I en aquesta ocasió, ha estat l’auca, la historieta, el còmic la meva gran descoberta, i haig de donar les gràcies a la recomanació d’un gran amic que un bon dia em va portar « Pollo con ciruelas » de Marjane Satrapi, un còmic que gairebé em va arrencar les llàgrimes…Sincerament conec molt poc (realment qüasi res) sobre el món del còmic, però fa unes setmanes, i després d’haver llegit “Pollo con ciruelas”, em vaig animar a llegir totes les tires còmiques de Marjane Satrapi: els 4 volums de “Persepolis” y “Bordados”, tots ells editats per Norma Còmics, guanyadors de molts premis i d’un èxit editorial aplastant.
Marjane Satrapi, il·lustradora de còmics iraniana, de fet l’única dibuixant de còmics d’aquest país, reflecteix en les seves vinyetes en blanc i negre la seva autobiografía i us puc assegurar que t’arriba a l’ànima.
El seu relat et fa entendre la història d’Irán tot passant per l’humor, la ironia i la duresa, a més el seu estil és molt dinàmic i encaixa perfectament amb el que vol explicar. Satrapi plasma la seva infancia i adolescencia i ens mostra des de la seva mirada personal les seves pors, les controversies socials que es van succeir en el seu país després de la caiguda del Sha, la polèmica que es va suscitar en el seu país per la obligació imposada a les adolescents de portar el vel islàmic, la seva percepció d’Occident, la lluita per l’adaptació de l’emigrant, el sentiment de soledat…una història realment emotiva i brillant que et fa entendre la cultura iraniana, la vas sentint ben propera al llarg de la lectura. Nosaltres occidentals, donem per fet que els anomenats “països musulmans” no poden ser laics, suposem que la religió és l’unica cosa que defineix la cultura d’aquestes societats. Doncs bé, Marjane Satrapi ens explica que tot i estar sota un règim islamista, hi ha moltíssims ciutadans iranians que són laics i que estan més lliberats que qualsevol occidental. Ciutadans que parlen de sexe, de divorci o de l’abort amb tota naturalitat, dones que fumen, que beuen, que ballen i que condueixen. Tot i haver estat educats per fanàtics extremistes, els joves iranians no estan tant lluny de nosaltres com ens pensem. Els còmics de Satrapi no són unes creacions ultra-artístiques, ni de grans aplicacions tecnològiques, més aviat tot el contrari. Precisament el seu èxit recau per la seva exquisita senzillesa, per la seva capacitat de reflectir la qüotidianitat, per la seva capacitat d’expressar sentiments. En fi, totalment imprescindible! Aixi doncs, no en parlem més! Us recomano fervorosament els comics de Marjane Satrapi. Aneu ràpidament a la biblioteca pública o a la llibreria o m'els demaneu a mi...Segur que rieu, ploreu, i us sentireu molt propers a ella, aquesta primera dona iraniana que fa del còmic un vertader art.

La deessa amb un cigarret...


Bette Davis, l’actriu més despòtica, altiva i malvada del cinema americà, l’heroïna més perversa de Hollywood tenia els ulls més sofisticats i ferotges que he vist mai. Són els ulls d’una criatura indomesticable, una criatura dotada d’una intuïció única per fer de la perversitat tot un art.
Pensar en Bette Davis, és sens dubte, pensar en cinema en maiúscules.
Les seves interpretacions són totalment impecables. Els seus personatges desarraïgats, de dolenta-dolentíssima, d’ambiciosa i calculadora, de traïdora, d’harpia insensible... recobren més màgia en el moment en el que ella li posa aquell matís de sexy-encantadora, pot ser per aquest motiu, el públic l’estimaria una mica més. Un gran talent i una gran personalitat dins de la mateixa estrella, amb el seu inseparable cigarret, fumant com una dement i saltant-se a la torera qualsevol requisit formal.
Bette Davis va ser la gran excepció. No deixeu de mirar les seves pel·lícules, la seva grandiloqüència interpretativa, els seus gestos crispats i sobretot els seus ulls blau pàl·lid, plens d’inquietud. Ai! com estimo aquests ulls!...De moment us recomano fervorosament Jezabel, La loba, Eva al desnudo y ¿Qué fue de baby Jane?, són les úniques que he vist, però estic en procés de visionar-les totes!
Us deixo amb una frase de la Davis sobre els directors de cinema: “Un director de cine es un lector de las normas de tráfico. Un buen director de cine es un buen interpretador de un guión bueno. Y un gran director de cine es el que sabe ofrecer una visión distinta del mundo.”
I amb un vídeo esplèndid del youtube:
http://www.youtube.com/watch?v=JNAgL5AQkMk

Habitación de hotel...


Si hubiera una promesa entre tú y yo,
una cita prorrogada,
una luz allá a lo lejos
con que poder guiarme;
si quedase esperanza
aunque fuese una triste y diminuta esperanza,
si alguna vez tus labios
hubiesen pronunciadola palabra mortal que yo anhelaba,
o algo que me sonara parecido,
pienso que aún hallaría
razón para aguardarte.
¿Y quién sabe si el trueque
de la carne no fue, de alguna forma, una promesa?
(Poema de Josefa Parra, inspirat en el quadre "Habitación de Hotel" de Edward Hopper)

Per a molts crítics d’art, Edward Hopper és el pintor “cinematogràfic” de la Amèrica moderna de principis i mitjans del segle XX. Altres l’encasellen com el pintor “realista” que va saber reflectir la realitat del seu país. Per mi, Edward Hopper és el pintor de la soledad. Les seves imatges desoladores tenen un rerafons inigualable. Els escenaris que mostra Hopper són tipicament americans, amb una expressiva inmobilitat dels seus personatges. Ningú ha sapigut retratar la inmobilitat com Hopper! Presenta els seus personatges en escenaris despullats i anònims, viuen en un estrany estatisme, ple de narrativitat. El cert és que moltes de les seves obres s’inspiren en aspectes qüotidians de la vida: els petits pobles, els suburvis, les gasolineres, els hotels, els bars, els cafés…Les seves composicions estan basades en les formes geomètriques grans i senzilles. Utilitza elements arquitectònics per introduir en les seves escenes fortes línies verticals, horitzontals i diagonals. Pel que fa al color, sempre ultitiza àrees de color planes, realment suggestives.Hopper també és un mestre a l’hora de captar l’instant íntim dels personatges, uns éssers que mostren desampar, que són reals i sincers per un motiu clar: perquè no senten la presència de l’observador. Així apareixen la majoria de dones en els seus quadres, amb una certa deixadesa en les postures i amb robes típiques de la intimitat de la llar. En el fons és com si Hopper hagués robat unes instantànees de les seves vides sense que ells ho sapiguéssin. En definitiva crec que Hopper va plasmar amb emotivitat la profunda soledat de l’home contemporani. La meva pintura preferida és “Habitación de Hotel” (1931), i és la imatge que podeu veure en el fotolog. Aquest quadre ens mostra una freda habitació d’hotel amb una noia que té un paper a les mans i que llegeix alguna cosa. Podem apreciar la seva roba i el seu equipatge dispers per l’habitació. Aquest interior amb aquesta figura ens transmet una sensació d’intimitat i de aterradora soledat. El cos seminú de la dona presenta una actitud completament alliberada de qualsevol convenció social.Per mi el més inquietant d’aquesta pintura és el paper que sosté amb les seves mans. De què es deu tractar? Què llegeix aquesta noia? Potser una carta d’amor? Una carta d’acomiadament? Potser és l’horari del tren?...El cas és que la noia s’ha assegut al llit per llegir un missatge i que tan sols està envoltada per les quatre parets d’un hotel de mala mort. Cada vegada que vaig a Madrid em passo pel Museo Thyssen-Bornemizsa per contemplar “Habitación de Hotel”, i m’estic molta, moltíssima estona mirant-lo. De fet m’encantaria poder entrar dins de la pintura i parlar amb aquesta noia sola sobre fons de tristesa per dir-li que estic amb ella, que hi ha esperança, que aquest “adéu” o aquest “no” que està llegint no la pot portar a la més profunda obscuritat, voldria simplement regalar-li unes paraules de consol…

Veu de nina...


I remember you,
You're the one that made my dreams come true
A few kisses ago..
I remember you,
You're the one that said, "I love you too, Didn't you know?"
I remember too
A distant bell,
And stars that fell Like rain, out of the blue..
When my life is through
And the angels ask me to recall
The thrill of them all,
I shall tell them I remember you.
I remember you,
You're the one that made my dreams come true
A few kisses ago..
I remember you,
You're the one that said, "I love you too, Didn't you know?"
I remember too
A distant bell,
And stars that fell Like rain, out of the blue..
When my life is through
And the angels ask me to recall
The thrill of them all,
I shall tell them I remember you..