LA CASA VACÍA
Salgo de mi casa.
Salgo de mi casa.
Mientras estoy fuera, alguien entra en mi casa vacía y se instala en ella.
Come la comida de mi frigorífico, duerme en mi cama, mira mi televisor. Quizá porque se siente culpable, arregla mi despertador roto, lava la ropa, lo ordena todo y luego desaparece.
Como si nadie hubiera estado allí...
Un día entro en una casa vacía.
Parece que nunca haya estado nadie, así que me desnudo, me baño, preparo la comida, lavo la ropa, arreglo una báscula de baño y juego al golf en el jardín de la casa.
En la casa hay una mujer desanimada, asustada y herida, que no sale nunca y que llora.
Le muestro mi soledad. Nos entendemos sin decir ni una palabra, nos vamos sin decir ni una palabra.
Mientras elegimos una casa en que vivir, nos sentimos cada vez más libres.
En el momento en que parece que nuestra sed de libertad se ha aplacado, nos quedamos atrapados en una casa oscura.
Uno de los dos se queda en una casa hecha de nostalgia.
El otro aprende a convertirse en un fantasma para esconderse en el mundo de la nostalgia. Ahora que soy un fantasma, ya no siento deseos de buscar una casa vacía.
Ahora me siento libre de ir a la casa en la que vive mi amada y besarla.
Nadie sabe que estoy allí.
Excepto la persona que me espera...
Siempre llega alguien para la persona que espera... Llega, seguro... hasta para la persona que espera...
Este día del año 2004, alguien abrirá el candado que bloquea mi puerta y me liberará.
Confiaré ciegamente en esa persona y la seguiré a donde sea sin que me importe lo que pueda suceder...
Hacia un nuevo destino...
Es difícil saber si el mundo en que vivimos es sueño o realidad.
Aquest és el poema que el director de cinema surcoreà Kim Ki-Duk va escriure després de trobar-se un fullet de publicitat penjat a la porta de casa seva. La seva reflexió fou senzilla i a la vegada extraordinària: aquelles cases que tenen els fullets de publicitat intactes deuen estar buides i la idea de que algú habiti circunstancialment durant uns dies una casa mancada de calidesa li va servir d’inspiració per convertir les paraules del seu poema en un genial guió cinematogràfic. El resultat fou l’espectacular Hierro 3, pel·lícula estrenada al 2005, que acabo de veure i que m’ha deixat absolutament impactada, sense paraules. No sóc cap especialista en cinema, senzillament em considero una simple espectadora que des del sofà de casa seva intenta evadir-se de la realitat durant uns minuts, no obstant, he sentit la necessitat imperiosa d’escriure una breu reflexió sobre aquesta cinta coreana.
El punt de partida de Hierro 3 és l’estranya vida d’un noi (Tae-suk) que viu fora de les regles establertes: ell s’introdueix dins de les cases buides per un període molt curt de temps. No és cap lladre sino que aprofita l’absència dels propietaris i pren possesió de les seves pertinences. Ki-Duk ho presenta amb una naturalitat directa, sense indagar en el comportament del personatge, ni atribuir cap tipus de judici moral sobre la seva actitud. Evidentment, aquesta manera de viure ens xoca, és una cosa que no fariem cap de nosaltres…no obstant això, es va instal·lant en l’espectador un sentiment d’empatia a l’observar com el jove mima cada objecte que es troba, com les cases que va ocupant tornen a recuperar la calidesa perduda i les parets ja no tremolen pel seu abandonament. Renta la roba que es va trobant, rega les plantes, arregla els objectes que no funcionen -dotant-los d’una importància molt subtil- els dóna la vida que havien perdut mentre havien estat abandonats (els rellotges parats, les báscules que no funcionen…).
El destí farà que, en una d’aquestes cases, es trobi a una noia (Sun-hwa): un personatge oprimit i maltractat per la tirania del seu marit. I a partir d’aquest instant sorgirà entre ells una tendresa inesperada, una energia inmaterial que els uneix inmediatament. Presenciarem una de les històries d’amor més emocionants i belles que ens ha regalat el cinema actual. La narració del desig ondularà suament en el silenci fins a convertir-se en quelcom espectral i concloure en un desenllaç veritablement grandiós.
Kim Ki-Duk cuida cada detall pausadament posant èmfasi en l’expressivitat dels personatges, una fórmula que resulta altament seductora, delicada, excel·lent…
El film no mostra la bellesa de manera artificiosa o rebuscada sino que ho fa amb recursos simples i directes, uns efectes que indubtablement deixen una petjada imborrable en el cor.
La combinació magistral de tots aquest ingredients així com la impecable interpretació dels actors, formen un impactant conjunt harmònic on cada element qüestiona el límit entre somni i realitat.
El diàleg entre els actors principals és inexistent. I no necessitem ni una sola paraula per entendre els pensaments i els sentiments d’aquests dos personatges. El silenci colpeix d’emoció cada escena i assumeix un paper ultra expressiu i molt intens.
En definitiva, Hierro 3 és material sensible que arriba a l’ànima, que exhibeix un simbolisme poètic sublim on les imatges prenen tot el protagonisme. És una d’aquelles històries màgiques on cada missatge és una metàfora que et convida a reflexionar.
